Càmeres a la comunitat
i al pàrquing

Depèn d'on sigui la finca, perquè a Catalunya la propietat horitzontal no es regeix per la Llei de propietat horitzontal estatal sinó pel Codi civil de Catalunya, en el llibre cinquè. Cap de les dues normes no esmenta les càmeres de manera expressa. A Catalunya, un acord que no té fixada una majoria diferent s'aprova per majoria simple dels propietaris que participen en la votació, que a més ha de representar la majoria simple de les seves quotes (article 553-25); si la instal·lació exigís obres que afecten l'estructura o la configuració exterior de l'edifici, hi entraria en joc una altra majoria més alta. Fora de Catalunya, el precepte que hi encaixa és l'article 17.3 de la LPH, que demana tres cinquenes parts del total de propietaris i de quotes per establir serveis de vigilància. En qualsevol cas, la xifra exacta per a la vostra finca la confirma l'administrador en preparar l'ordre del dia, perquè el punt hi ha de figurar per poder-se votar.

Pot, però no pel seu compte. L'Agència Espanyola de Protecció de Dades ho resumeix així: la càmera només pot captar la plaça de la qual és titular qui la instal·la i una franja mínima de zona comuna que no sigui possible evitar, i necessita l'autorització prèvia de la junta de propietaris, que ha de constar a l'acta. És a dir, el veí no pot decidir tot sol quina part del garatge comú queda gravada, encara que la càmera estigui cargolada a la seva columna i la pagui ell. A la pràctica, això obliga a pensar l'enquadrament abans de demanar el permís: una càmera apuntada a la pròpia plaça des de l'angle adequat capta molt poc passadís, mentre que una de posada de qualsevol manera escombra mig soterrani, el cotxe del veí i la porta de l'ascensor. Si un veí ja té una càmera instal·lada sense aquest acord, el més raonable és portar-ho a la junta següent en lloc de deixar-ho córrer, perquè la situació no s'arregla sola amb el temps.

Només les persones que designi la comunitat, i ningú més pel fet de ser propietari. El més habitual és que siguin el president, l'administrador o tots dos, però l'important és que estigui decidit i que cadascú hi entri amb el seu propi usuari i contrasenya. L'AEPD és taxativa en un punt que sorprèn algunes comunitats: les imatges no poden estar accessibles als veïns a través del canal de televisió comunitari, per còmode que sembli veure el portal des del menjador. Tampoc no té sentit que la contrasenya del gravador circuli pel grup de WhatsApp de l'escala. El gravador, a més, ha d'estar en un lloc vigilat o d'accés restringit, no en un armari del replà que obre qualsevol. I encara que la norma no exigeix portar un registre formal de cada consulta, convé anotar qui va revisar què i per què: el dia que un veí pregunti qui ha vist unes imatges, la comunitat podrà respondre amb alguna cosa més que una suposició.

No com a norma general. L'accés a les imatges està restringit a les persones designades per la comunitat, i si aquest accés es fa per internet, també ha d'estar protegit amb un usuari i una contrasenya que només coneguin aquestes persones. Una aplicació instal·lada al mòbil de cada propietari amb el compte del gravador converteix la videovigilància de l'edifici en una cosa que tothom pot mirar a qualsevol hora, incloses les entrades i sortides dels veïns, que és just el que la normativa intenta evitar. Si la comunitat vol que el president o l'administrador puguin consultar alguna cosa des de fora, es crea un usuari per a cadascun, amb els permisos justos, i es retira el dia que deixen el càrrec. Aquest darrer pas és el que més s'oblida: el president canvia cada pocs anys i el seu accés sol continuar actiu molt de temps després. Convé revisar-ho a cada canvi de càrrec, igual que es canvien les signatures del banc.

Un mes com a màxim des que es capten, igual que en qualsevol altra instal·lació de videovigilància; ser una comunitat no canvia el termini. Passat aquest mes les imatges s'esborren, i el correcte és que ho faci el mateix gravador sobreescrivint el més antic, sense que ningú se n'hagi de recordar. L'excepció és una gravació que acrediti un delicte o una infracció: en aquest cas no es guarda tot el mes següent, sinó aquell fragment concret, que acompanya la denúncia i queda a disposició de la policia o del jutjat. El que no val és que un veí demani una còpia del vídeo per resoldre pel seu compte una ratllada al cotxe: si hi ha un fet per denunciar, les imatges van pel circuit de la denúncia. I si la policia les demana, ho fa en el marc d'una actuació policial o judicial, i aquest requeriment és el que empara la comunitat per lliurar-les.

Pot, però cal tenir clar que no és una funció tècnica neutra: l'AEPD considera que la matrícula d'un vehicle és una dada personal, igual que la imatge d'una persona, perquè permet identificar algú de manera indirecta. Captar-la i guardar-la és, per tant, un tractament de dades, amb les mateixes obligacions que la resta de la videovigilància: una finalitat concreta i justificada, informació a qui entra i accés restringit a les dades. En un pàrquing de pagament o en un garatge amb moltes places, obrir la barrera als vehicles autoritzats pot ser una finalitat raonable; en una comunitat petita, activar la lectura de matrícules perquè l'equip la porta de sèrie no ho és. Abans d'encendre-la convé decidir per a què es vol, qui veurà aquest registre i quant de temps es conserva, i reflectir-ho a la documentació de la comunitat o de l'empresa titular, no deixar-ho a la configuració per defecte de l'aparell.

Sí. Si les càmeres capten persones que treballen a la finca —el conserge, el personal de neteja, el de manteniment del garatge—, a la videovigilància de la comunitat s'hi sumen les obligacions de qualsevol empresa que grava treballadors, i la primera és informar-los abans, de manera expressa, que hi ha càmeres, on són i per a què. La mateixa fitxa de l'AEPD sobre comunitats remet a les regles del control laboral en aquest punt. També s'hi apliquen els mateixos límits: res de càmeres a l'espai on el conserge es canvia o descansa, encara que sigui un espai de la comunitat. Si una empresa externa de neteja o de manteniment treballa a l'edifici, convé que també sàpiga que hi ha càmeres, perquè ho transmeti al seu personal. Ho desenvolupem amb detall a l'article sobre gravar empleats, que val igual per a una comunitat que contracta algú que per a qualsevol negoci.

No. La responsable del tractament és la comunitat de propietaris, i l'AEPD ho deixa clar: contractar un servei de videovigilància extern o encarregar la instal·lació a un tercer no eximeix la comunitat de complir la normativa de protecció de dades. L'instal·lador munta i configura, però qui decideix què es grava, qui ho veu i quant de temps es guarda és la comunitat, i és a ella a qui s'adreça qualsevol reclamació. Per això el cartell porta el nom de la comunitat i no el de l'empresa que va posar les càmeres. Abans de posar el sistema en marxa, a més, la comunitat ha d'elaborar el registre d'activitats de tractament d'aquesta videovigilància, un document intern que no es presenta enlloc; l'AEPD ofereix l'eina Facilita RGPD i un model a la seva guia. Una bona instal·lació deixa tot això encarrilat, però la signatura i la responsabilitat continuen sent de la comunitat.