Com mesurar
la cobertura wifi

És la potència amb què el teu dispositiu rep el senyal, mesurada en una escala logarítmica: per això els números són negatius i per això una diferència que sembla petita en realitat és enorme. Cada 3 dBm de caiguda equival a la meitat de la potència rebuda, així que passar d'un valor bo a un de pocs punts pitjor no és un matís, és perdre bona part del senyal real, encara que sobre el paper sembli un canvi petit. Per això dos punts que a simple vista semblen «gairebé el mateix» en el mapa de dBm poden comportar-se de manera completament diferent a la pràctica, un de sobrat i l'altre tallant-se. El que confon és la direcció de l'escala: com més negatiu, pitjor, així que −80 dBm sona com un número més gran que −45 dBm i és just al revés, −45 és senyal excel·lent i −80 és pràcticament no tenir res. Fia't sempre del número exacte, mai de la sensació que dona llegir-lo per primer cop.

Depèn de per a què facis servir la connexió, que és el que una taula de valors no et pot dir per si sola. Per navegar o enviar missatges n'hi ha prou amb bastant menys que per sostenir una videotrucada estable o pujar un arxiu pesat, així que un valor que a algú li sobra pot quedar-se curt per a qui treballa amb vídeo tot el dia. El llindar pràctic que fem servir, −67 dBm, està pensat per a l'ús més exigent habitual en una casa o una oficina: vídeo i videotrucades sense talls, la franja que anomenem «suficient». Per sota, a la franja «justa», la navegació aguanta però les videotrucades ja pateixen, i encara més avall deixa de servir per a res encara que el mòbil segueixi mostrant connexió. L'important no és memoritzar un únic número sinó relacionar-lo amb el que es fa en cada punt: l'escriptori on treballes exigeix més marge que el passadís pel qual només passes de camí a una altra habitació.

Perquè no segueixen cap estàndard: cada fabricant decideix quantes ratlletes pinta per a cada nivell de senyal, així que un iPhone i un Android al mateix lloc poden mostrar coses diferents sense que cap dels dos menteixi tècnicament. El problema pràctic és pitjor del que sembla: gairebé tots els telèfons segueixen ensenyant dues o tres ratlles plenes amb un senyal que ja és inservible, perquè les ratlletes estan pensades per tranquil·litzar, no per diagnosticar. Això és el que fa que algú juri que «aquí hi ha cobertura de sobres» mentre la videotrucada se li talla constantment al davant. Si has de decidir on posar un punt d'accés o si cal comprar alguna cosa, les ratlletes no et donen cap dada amb què treballar, perquè no són comparables entre dispositius ni entre visites. El número en dBm sí que ho és: es pot comparar entre telèfons, entre punts de la casa i entre mesures fetes en dies diferents, que és justament el que necessites per decidir amb criteri.

Qualsevol analitzador de wifi que mostri la dada en dBm i no només en barres de qualitat serveix; no cal pagar ni crear cap compte per a això. A Android, si no vols instal·lar res, el mateix menú d'ajustos de xarxa sol ensenyar el valor al detall de la connexió activa, sense passar per cap aplicació externa. En un portàtil passa el mateix: les eines de diagnòstic de xarxa del propi sistema ho mostren, així que tampoc necessites instal·lar programari addicional si en tens un a mà durant la ronda de mesura. A l'iPhone, Apple no dona accés a aquesta dada a les aplicacions normals, així que si a casa només hi ha iPhones, l'alternativa més pràctica és demanar prestat un Android una estona o fer servir un portàtil per fer la ronda de punts. El que importa en triar eina és que mostri el número exacte en dBm, no un semàfor de colors ni una nota sobre deu que torna a amagar la dada real que necessites.

No, i confondre-les porta a comprar coses que no calen. La cobertura és quant senyal en dBm arriba a un punt; la velocitat és quants megues passen realment per aquesta connexió en aquell moment concret. Pots tenir un senyal excel·lent i tot i així una velocitat mediocre si el canal està saturat per altres xarxes, si hi ha molts aparells competint alhora o si el dispositiu amb què mesures és limitat. Al revés, un senyal just de vegades dona per navegar sense problema si ningú més estira de la xarxa en aquell instant. Per això convé mesurar totes dues coses als punts que fallen: si el senyal és bo i la velocitat no, comprar un repetidor o moure el router no arregla res, perquè el problema no és allà. Aquest cas concret, senyal correcte amb rendiment dolent, cal diagnosticar-lo per un altre camí, mirant el repartiment del trànsit i la saturació, no la cobertura del senyal.

Sí, perquè expliquen coses diferents i totes dues són útils per decidir on col·locar alguna cosa. La banda de 5 GHz et diu fins on arriba la velocitat alta abans d'enfonsar-se; la de 2,4 GHz et diu fins on arriba la cobertura bàsica, encara que sigui més lenta. Si el teu router ajunta les dues bandes sota el mateix nom de xarxa, el mòbil tria sol quina fer servir i en diversos punts es queda enganxat a la pitjor sense que te n'adonis, així que per mesurar bé convé forçar la connexió a cada banda per separat, encara que després les tornis a deixar juntes. El patró que sol aparèixer és que la de 5 GHz cau en sec just en creuar el primer mur gruixut, mentre la de 2,4 GHz segueix present diverses estances més enllà, però amb menys marge. Aquest contrast entre totes dues és justament el que indica si el buit s'omple movent el router o si cal un punt nou pel mig.

Com a mínim un per estança, i sempre al lloc i a l'altura on de debò es fa servir el wifi, no al mig del passadís de pas. Pensa en els punts que importen de debò: l'escriptori on treballes, el sofà on veus sèries, el llit, la terrassa si hi treballes en segons quina època, el TPV d'un comerç, la caixa d'una botiga. Un plànol amb pocs punts ben triats val molt més que molts mesurats a l'atzar per tota la casa. Convé anotar cada valor al costat del punt al plànol, amb la data i l'hora, perquè si algun dia repeteixes la mesura —després de moure el router o afegir un punt d'accés— necessites comparar el mateix amb el mateix i no una fotografia diferent de la casa. Si en algun punt el valor surt molt diferent entre dues visites sense haver canviat res dins de casa, sospita d'interferències puntuals, com una xarxa veïna nova, abans de donar la dada per definitiva.

Aleshores el problema no és de cobertura, i això ja és un resultat útil: descarta mitja llista de causes possibles d'un cop. Si el dBm és bo al punt on falla però l'ús real segueix sent dolent, cal mirar tres coses més: si la línia en si funciona bé provant amb un cable, si el canal wifi està saturat per les xarxes d'altres pisos o per molts aparells propis encesos alhora, i si hi ha algun dispositiu antic o defectuós ocupant torn més temps del que li correspon. Aquest és un diagnòstic diferent del de cobertura, amb el seu propi ordre de comprovació, i convé seguir-lo pas a pas en lloc de provar coses soltes, perquè cada pas descarta el següent i evita gastar diners en un aparell que no anava a arreglar res. La mesura de dBm que acabes de fer no es malgasta: et confirma que no cal tocar el repartiment del senyal per la casa.