Quants nodes
de wifi mesh?

Normalment dos: el router on ja és i un node a l'extrem amb pitjor cobertura. Si el pis és allargat, amb passadís llarg i dos o tres murs de càrrega de maó massís pel mig, pot caldre un tercer per resoldre el tram final del passadís o una habitació aïllada. El normal és que un pis de fins a 90 metres diàfan es resolgui amb un o dos, i que només el que té passadís i murs gruixuts pugi a tres. L'error contrari és més freqüent del que sembla: muntar tres o quatre nodes perquè el pis es veu gran al plànol, quan en realitat en calien dos ben col·locats. Més de tres nodes en un habitatge normal gairebé sempre vol dir que estan mal situats, competint pel mateix espai de ràdio en lloc de repartir cobertura. Abans de sumar un node més convé comprovar si el segon és a mitja altura i a mig camí, no amagat en un moble.

Un per planta com a punt de partida, comptant la planta on és el router: en una casa de tres plantes, tres nodes, alineats en la mateixa vertical perquè travessin un forjat i no un forjat més dos murs en diagonal. Si hi ha soterrani o garatge separat de la resta de la casa, suma'l a part i no el comptis com una planta més, perquè el forjat que el separa atenua molt més que un envà interior i necessita el seu propi punt. Si a més vols cobrir jardí o piscina, aquest és un altre punt addicional específic per a l'exterior, no un node interior orientat cap a fora, que reparteix malament i deixa l'interior pitjor servit. En cases de tres plantes o amb soterrani no és estrany arribar a quatre nodes, però convé començar pels mínims i anar sumant només on de debò falla el senyal, no per cada estança que al plànol queda lluny del router.

No. Un repetidor clàssic capta el senyal del router i el retransmet amb un altre nom de xarxa, així que el dispositiu no canvia sol de punt: cal desconnectar-se a mà i a més es perd bona part de la velocitat a cada salt. Un sistema mesh manté un únic nom de xarxa a tots els nodes i és la mateixa xarxa la que decideix en cada moment per quin punt et connecta segons per on et mous, sense que l'usuari noti el canvi. Per a una sola zona amb poca cobertura, un repetidor pot bastar i surt més barat. Però quan hi ha més d'un punt a cobrir, o gent que es mou per la casa amb el mòbil o el portàtil, el mesh evita el problema típic del repetidor: quedar-te enganxat al node llunyà i lent perquè el dispositiu no canvia de xarxa sol. És la diferència entre una xarxa que decideix i una xarxa que has de gestionar tu a mà cada vegada.

Bastant millor, sí. Quan el node parla amb el router per cable en lloc de per aire, deixa de gastar una part de la seva capacitat de wifi a comunicar-se amb si mateix, i tot l'ample de banda disponible en aquell node queda lliure per als teus dispositius. Per wifi, cada salt entre nodes resta velocitat; amb dos o tres nodes en cascada per aire, l'últim pot quedar força per sota del que arriba al primer. Per això, sempre que hi hagi tub, canaleta o una roseta de xarxa a prop del punt on va el segon node, ho recomanem sense dubtar, encara que suposi passar un tram de cable addicional. No cal cablejar tots els nodes: n'hi ha prou que el més allunyat, o el que suporta més càrrega, tingui aquesta connexió de tornada al router. En una reforma o una obra nova és el moment de deixar previst aquest cablejat, perquè afegir-lo després implica regates o canaleta vista.

Perquè l'operador només és responsable fins al router: d'allà cap endins, la instal·lació és cosa teva, i una fibra d'1 Gb amb un wifi mal repartit es nota exactament igual de lenta que una línia fluixa. El coll d'ampolla gairebé mai és a la línia contractada, sinó en quants obstacles hi ha entre el router i el lloc on fas servir el mòbil o el portàtil, i en si el node que hauria de cobrir aquella zona és ben col·locat. És fàcil comprovar-ho: connecta un portàtil per cable just al router i mesura la velocitat; si allà arriben els megues contractats, el problema no és l'operador, és el repartiment dins de casa. Contractar més velocitat en aquest cas no canvia res, perquè el límit no és quant entra al router sinó quant surt ben repartit des d'allà. Abans de pujar de tarifa, val la pena revisar la col·locació dels nodes.

A terra, perquè el senyal es reparteix pitjor des d'allà que des d'un moble a mitja altura. Dins d'un moble tancat, darrere del televisor o en un calaix, perquè el metall i la pantalla bloquegen bona part del senyal i són llocs que la gent tria per estètica, no per cobertura. Enganxat a la caldera o al quadre elèctric, perquè generen soroll elèctric que provoca talls que semblen aleatoris i són difícils de diagnosticar. I mai al punt exacte on no hi ha cobertura: aquest és l'error més repetit de tots. El node no va on falla el senyal, va a mig camí, al lloc on el senyal del node anterior encara arriba bé, perquè un node col·locat a la zona morta rep malament i per tant reparteix pitjor del que reparteix el router sol. Si dubtes entre dues ubicacions, tria sempre la més despullada i a la vista, encara que estèticament agradi menys.

No. Passat el punt just, els nodes comencen a molestar-se entre ells: competeixen pel mateix espai de ràdio, se solapen els senyals i en lloc de sumar cobertura, la xarxa perd eficiència decidint constantment per quin node connectar cada dispositiu. És bastant habitual que una instal·lació millori traient un node de més i recol·locant bé els altres dos, en lloc de sumar-ne un quart. Això passa sobretot quan els nodes es van comprar tots de cop sense mesurar abans on fallava realment la cobertura, i es van repartir per intuïció o per habitació en lloc de per on hi havia els obstacles de debò. La regla pràctica és sumar un node per cada zona que l'anterior no resol, i després provar sense l'últim: si la cobertura no empitjora, sobrava. Comprar-ne de més no és gratis només en diners, també complica la xarxa i pot empitjorar el resultat que es buscava millorar.

Per a un local petit, sí: amb dos nodes, un a la zona de públic i un altre a la rebotiga, sol bastar igual que en un habitatge. Per a una nau o un taller gran, normalment no és l'eina adequada, perquè el mesh domèstic està pensat per a un nombre limitat de dispositius connectats alhora i per a espais amb habitacions, no per a naus diàfanes amb maquinària metàl·lica que interfereix en el senyal. Allà el que correspon són punts d'accés professionals cablejats amb PoE, que reben alimentació i dades pel mateix cable de xarxa, aguanten molts més dispositius simultanis que un node mesh domèstic, i permeten controlar i ajustar la cobertura per zones de forma independent. També faciliten separar la xarxa d'oficina, la de producció i la de convidats, cosa que un sistema mesh de consum no està pensat per gestionar amb garanties en un entorn amb molt trànsit.