On col·locar les càmeres
en un comerç

La càmera de caixa es col·loca per sobre del cap de qui cobra, mirant de cara al taulell: mans, calaix i TPV són el que importa, no la cara sencera del client ni el sostre. Posar-la massa alta només capta gorres i clatells; massa baixa, el mateix cos de qui despatxa tapa el pla en el moment que s'inclina. El marge que funciona en la majoria de taulells és de 2,2 a 2,6 metres, inclinada cap al pla de treball i lleugerament a un costat del caixer, mai just a sobre de la seva clatella. Convé provar-la amb algú real darrere del taulell abans de fixar-la amb visos: el que es veu bé a la pantalla de l'instal·lador dret pot no coincidir amb el que grava a l'alçada real d'un empleat assegut o de poca alçada. Aquest ajust de cinc minuts estalvia repetir l'obra.

Cobreix molt terreny i demostra poc. L'ull de peix dona una vista general del local que serveix per saber per on es va moure algú, però la distorsió dels seus marges rarament permet identificar una cara o precisar quina mà va agafar quin producte, que és el que de debò cal el dia que hi ha un furt. Té sentit com a complement del centre del local, donant suport a les càmeres de punt fix, mai substituint-les: la de caixa continua fent falta enquadrada al taulell, i la d'entrada continua fent falta mirant de cara a qui arriba. Un error habitual és comprar una única càmera gran angular pensant que en substitueix tres, i descobrir el dia del robatori que la imatge és preciosa però inútil com a prova. Si el pressupost és ajustat, millor menys càmeres ben enquadrades que una panoràmica que ho veu tot i no demostra res.

Només el mínim necessari per identificar qui entra: la porta i aproximadament un metre d'umbral, no la vorera sencera ni el pas de vianants. Una càmera de façana que s'empassa tot el carrer grava veïns, repartidors i cotxes que no tenen res a veure amb el comerç, cosa que a més de innecessària genera un problema de protecció de dades: com més persones alienes al negoci capta la càmera, més gran és la responsabilitat de qui la instal·la. I no és només un problema legal en abstracte: una càmera orientada cap al portal del davant o cap a la finestra del veí genera queixes reals i, de vegades, una denúncia que s'hauria pogut evitar amb un simple ajust de l'angle. N'hi ha prou amb inclinar l'objectiu cap avall i comprovar en directe què apareix a l'enquadrament abans de fixar el suport.

Sí, i sol ser el punt més oblidat. La porta que connecta la botiga amb la rerebotiga, i el punt de càrrega i descàrrega si n'hi ha, són per on desapareix material sense que cap client ni empleat al taulell ho vegi passar. A diferència del furt a botiga, que sol quedar registrat per la càmera de caixa o de lineal, la merma de magatzem gairebé mai té testimonis, així que una càmera ben posada en aquest pas concret rendeix més que dues o tres repartides pels passadissos de producte. No cal cobrir tot el magatzem: amb la porta d'accés i, si existeix, la zona de càrrega n'hi ha prou per saber qui va entrar, quan i amb què va sortir. És també el punt on convé revisar qui té clau o codi d'accés, perquè una càmera sense control d'accessos només registra el problema, no l'evita.

No, sense excepció i sense que cap cartell ho arregli. Vestidors, provadors tancats i lavabos són espais on es pressuposa intimitat i queden fora de l'abast de qualsevol càmera, tant si és per vigilar clients com empleats. L'argument de «aquí és on s'amaga la mercaderia» no canvia res: el furt de tresoreria o de producte es controla a caixa, a la sortida i al mateix lineal, no dins d'un espai tancat pensat per canviar-se de roba. Instal·lar-hi una càmera, encara que sigui dissimulada o apagada la major part del temps, exposa el negoci a una sanció i, sobretot, a perdre la confiança de clients i plantilla si es descobreix. Si el problema real és el furt al provador, la solució passa per limitar el nombre de peces que hi entren, no per gravar dins d'una cabina tancada.

De cara a qui entra, sempre que sigui possible: això és l'únic que permet veure una cara i identificar algú després. Una càmera que mira d'esquena, seguint qui ja ha entrat, només capta la clatella i la roba de qui se'n va, cosa que serveix de poc si cal reconèixer algú en una denúncia. Si el local només té lloc o pressupost per a una càmera a la zona de porta, aquesta càmera ha de mirar cap a qui arriba, no cap a l'interior del local. El contrallum és l'enemic habitual d'aquest enquadrament: si la porta dona a un carrer molt il·luminat, la figura de qui entra pot quedar en silueta i perdre tot el valor identificatiu, així que convé comprovar l'enquadrament a diferents hores del dia abans de donar-lo per bo.

Els metres quadrats no són la unitat que compta, i és l'error més habitual a l'hora de pressupostar una instal·lació. El que cal comptar són els punts crítics: porta d'entrada, caixa, pas al magatzem i, si existeix, algun lineal que quedi fora de la vista des de caixa. Un local de 80 metres pot necessitar tres càmeres ben posades si té un taulell únic i un magatzem petit, o cinc si té dues entrades i diversos passadissos que tapen la visió. Comptar metres quadrats porta a repartir càmeres de manera uniforme per l'espai, que és exactament l'error que produeix vídeo de sostres i passadissos buits en comptes de mans i cares. La forma correcta de dimensionar una instal·lació és recórrer el local assenyalant cada punt on realment pot passar alguna cosa, i posar-hi, i només allà, una càmera.

Gairebé sempre és millor no plantejar-ho així, perquè el sostre d'un comerç sol poder-se cablejar sense obra major: fals sostre, canaleta vista o un pas de cables discret resolen la majoria de locals sense aixecar res. La càmera wifi evita el cable de dades, però continua necessitant alimentació elèctrica en algun punt, així que l'estalvi de feina és menor del que sembla: si de totes maneres cal portar corrent fins a la càmera, portar-hi també un cable de xarxa costa poc més i dona una imatge més estable, sense talls ni dependre de la cobertura wifi del local. El wifi té el seu lloc en instal·lacions de lloguer o temporals, on no convé fer obra perquè el negoci es pot traslladar en poc temps. En un comerç amb vocació de quedar-se, cablejar d'origen estalvia disgustos d'imatge congelada el dia que més cal.