Quantes càmeres
necessito?

En un habitatge unifamiliar n'hi ha prou amb dues o tres càmeres: la porta d'entrada, l'accés del jardí o el garatge, i una que cobreixi la zona posterior si té accés des de fora sense necessitat de saltar cap mur. Un pis normal es resol amb una de sola, la de la porta, tret que tingui terrassa o pati amb accés propi, cas en què cal sumar-ne una segona. Afegir càmeres per sensació de seguretat no ajuda gens: si dues apunten al mateix tram de passadís interior on ningú entrarà mai des de fora, en sobra una de les dues. La pregunta que de debò decideix el nombre no és quants metres té la casa, sinó quants punts diferents per on es pot accedir sense forçar res hi ha realment. Compta primer aquests punts, agrupa els que es veuen des del mateix lloc, i el nombre surt sol, gairebé sempre per sota del que un s'imagina abans de mirar-ho amb calma.

Entre tres i quatre càmeres en un local petit: la porta, la zona de caixa enquadrant les mans i no la cara del client, el magatzem o rebotiga, i el passadís amb el gènere de més valor. En locals allargats o amb diversos angles morts convé sumar-ne una per cada canvi de visió, perquè un passadís llarg vist des d'un únic punt deixa els extrems desenfocats o fora d'enquadrament. Un error habitual és posar dues càmeres mirant la mateixa zona d'exposició i cap a la rebotiga, que sol ser on de debò passa alguna cosa si passa. Abans de decidir el nombre, camina pel local pensant en quines tres coses hauries de demostrar si un dia passa alguna cosa: qui va entrar, què es va endur i d'on ho va agafar. Aquestes tres respostes gairebé sempre marquen les càmeres que calen, i tota la resta és opcional.

Dues de normals ben col·locades, gairebé sempre, i per un motiu senzill: el problema habitual d'una instal·lació no és la qualitat d'imatge, sinó que el fet va passar just on no hi havia cap càmera apuntant. Una única càmera de gamma alta amb gran angular no substitueix dues que cobreixin angles diferents, perquè un objectiu molt obert distorsiona les vores i perd detall útil precisament on més falta fa, a les cantonades de l'enquadrament. Només compensa concentrar el pressupost en una sola càmera bona quan hi ha un únic punt que de debò importa i no hi ha pressupost per a més: per exemple, la caixa d'un negoci molt petit on no existeix cap altre punt crític real. Fora d'aquest cas concret, repartir la cobertura entre dos punts guanya gairebé sempre a posar tota la qualitat en un de sol.

Multiplica la taxa de bits de cada càmera per les hores que gravi al dia i pels dies que vulguis conservar la gravació. Una càmera configurada a 4 Mb/s gravant sense parar genera uns 43 GB al dia, així que quatre càmeres guardant un mes sencer demanen de l'ordre de 5 TB. Gravant només quan hi ha moviment el consum real baixa força, però convé dimensionar el disc pensant en el pitjor dia del mes, no en un de tranquil, perquè un disc que es queda curt dos dies abans d'acabar el mes no serveix de res. Dues coses pugen el consum sense que t'adonis: càmeres mirant cap a zones amb fulles, pluja o llums que parpellegen de nit, que forcen el sensor a codificar més informació pel soroll de la imatge. Comprova sempre el consum real amb les teves càmeres posades, no amb la fitxa del fabricant.

Un mes com a màxim. Passat aquest termini cal esborrar la gravació, tret que documenti un fet concret que s'hagi d'aportar a la policia o a un jutjat, cas en què es conserva aquella gravació en particular i no l'arxiu sencer del mes. A la pràctica, això vol dir que el gravador ha d'estar configurat per sobreescriure en bucle i no per acumular indefinidament, que és just el contrari del que molta gent creu que dona més seguretat. Guardar més temps del necessari no afegeix protecció, perquè gairebé cap incident triga setmanes a detectar-se i denunciar-se; el que sí que afegeix és una obligació de conservació que cal poder justificar si algú ho pregunta. Decideix primer si et val amb una setmana, que cobreix gairebé qualsevol incident normal, o si la teva activitat concreta necessita exhaurir el mes sencer abans de dimensionar el disc.

Només la franja mínima imprescindible per cobrir el teu propi accés, ja sigui la porta, el portal o l'entrada del garatge. Gravar la vorera sencera, la calçada o la façana del veí del davant no està permès ni a un particular ni a un comerç, perquè el principi que ho regeix és que només pots captar allò estrictament necessari per a la teva pròpia seguretat, no vigilar la via pública en general. A la pràctica, la manera de comprovar-ho és senzilla: si en revisar l'enquadrament veus més carrer del que necessites per saber qui truca a la teva porta, cal tancar l'angle o reorientar la càmera. Això no redueix la utilitat real de la càmera, perquè el que aporta valor és precisament aquell tram estret davant del teu accés, no la panoràmica de tot el carrer.

Depèn de què vulguis poder provar després. La càmera de la porta et diu que algú va entrar i a quina hora, però no et diu què va fer a dins ni què es va endur; això només ho explica una càmera interior ben col·locada. Si al local hi ha gènere exposat, una caixa o un magatzem amb material de valor, la càmera interior és la que aporta la prova realment útil el dia que cal, mentre que la de la porta queda com a confirmació del moment d'entrada. En un habitatge el criteri canvia poc: si a dins no hi ha res que puguis necessitar demostrar més enllà que algú va entrar, amb l'exterior pot bastar. La regla pràctica és preguntar-te què hauries de mostrar si demà haguessis d'explicar el que ha passat, i posar la càmera on visqui aquesta resposta.

Sí, sempre que el gravador i el cablejat es dimensionin pensant-hi des del primer muntatge. És la decisió que més es lamenta després: un gravador comprat amb els canals justos per a les càmeres actuals obliga a canviar-lo sencer el dia que vols afegir-ne una de sola més, perquè els gravadors no admeten canals addicionals un cop instal·lats. Deixar un o dos canals lliures i un tub buit estès fins als punts on algun dia podries voler una càmera costa molt poc en muntar la instal·lació inicial, i estalvia una obra sencera més endavant. El mateix val per al disc: si el compres just per al que graves avui, ampliar càmeres més endavant obliga a canviar-lo també. Pensar la instal·lació per a dues o tres càmeres més de les que necessites ara mateix és la manera més barata de no repetir la feina.