Radioenllaç
o Starlink?

Un proveïdor local instal·la una o diverses antenes emissores en un punt elevat de la zona —un repetidor en un cim, un dipòsit d'aigua, una masia situada en un turó— i des d'allà connecta a aquesta antena una bona sortida a internet, gairebé sempre per fibra. Des d'aquell punt llança enllaços de ràdio individuals cap a una antena petita que s'instal·la a la teulada de cada client, orientada directament cap al repetidor. És una xarxa terrestre de punt a multipunt: el senyal viatja en línia recta per l'aire durant uns pocs quilòmetres, mai no surt a l'espai ni rebota en un satèl·lit. Aquesta diferència és la que explica gairebé tota la resta del que distingeix el radioenllaç de Starlink: en no haver de recórrer la distància fins a una òrbita baixa i tornar, la seva latència s'assembla molt més a la d'una fibra que a la de qualsevol tecnologia satel·lital, tot i que com qualsevol xarxa de ràdio depèn de mantenir aquesta línia de visió neta.

Depèn de dues coses molt concretes, i cap és una qüestió de gustos: si hi ha visió directa sense obstacles entre la teva teulada i el repetidor del proveïdor local, i quina sortida a internet té aquest proveïdor al darrere, perquè d'aquí surt la capacitat que reparteix entre tots els seus clients. Quan les dues coses estan bé —hi ha visió neta i la sortida està ben dimensionada per al nombre de clients que atén— el radioenllaç sol guanyar en els tres fronts que més importen en el dia a dia: menor latència per ser xarxa terrestre, quota habitualment més baixa que un pla satel·lital comparable, i un suport que coneixes, amb algú que puja a la teva teulada en persona. Quan no hi ha visió directa a cap repetidor proper, senzillament no hi ha debat possible: el radioenllaç no és una opció tècnica, i allà Starlink guanya per descart, no per comparació.

Vol dir que la sortida a internet que el proveïdor porta fins al repetidor no és exclusiva teva: la reparteixen tots els clients que pengen d'aquell mateix punt, igual que passa amb qualsevol xarxa d'accés compartit, inclòs el cable en segons quines configuracions. Si el proveïdor ha dimensionat bé aquesta sortida en proporció al nombre de clients que ha anat sumant, tu no notes res diferent a tenir una línia pròpia. El problema apareix quan el proveïdor ha crescut més ràpid del que ha ampliat la seva capacitat: aleshores el servei va bé a mig matí i s'arrossega a les set o vuit de la tarda, quan tothom es connecta alhora des de casa. És la pregunta més incòmoda que li pots fer a un proveïdor local abans de contractar, i també la més reveladora: un que dimensiona bé t'ho contesta sense embuts, i un que l'esquiva ja t'està donant la resposta.

Ho comprova el mateix proveïdor local, normalment sense cost, perquè a ell tampoc li interessa instal·lar una antena que després no funcioni. El tècnic mira l'altura a què està la seva antena emissora, l'altura de la teva teulada i tot el que hi ha en la línia recta entre els dos punts: arbres, altres edificis, el mateix relleu del terreny. No és una comprovació que puguis fer fiablement a ull des de terra, perquè una diferència d'un parell de metres en l'altura del suport pot ser la que decideix si hi ha visió o no. I convé tenir en compte que la visió d'avui no està garantida demà: un arbre que segueix creixent, una nau que es construeixi a la parcel·la del davant o fins i tot un canvi de rasant en una obra propera poden tallar un enllaç que feia anys que funcionava sense problema. Per això val la pena preguntar també què passa si això succeeix.

Menys que el satèl·lit en termes generals, però no és zero, i depèn sobretot de la freqüència de ràdio que faci servir l'enllaç concret: les bandes més altes, que permeten més velocitat, són també més sensibles a l'atenuació per pluja intensa, mentre que les bandes més baixes aguanten millor el mal temps a canvi d'una mica menys de capacitat. És una decisió tècnica que pren el proveïdor en dissenyar la seva xarxa, no una cosa que puguis triar tu com a client. Un enllaç ben dimensionat per al clima de la zona suporta sense problema el mal temps habitual del Vallès Oriental —pluja normal, una mica de boira, vent— i només es ressent de manera perceptible en episodis de precipitació realment intensa, que a més solen ser curts. Si et preocupa especialment aquest punt, pregunta al proveïdor en quina banda treballa el seu enllaç i quin marge té davant de pluja forta: és informació que un proveïdor seriós coneix i comparteix sense problema.

No hi ha una resposta general vàlida per a tots els casos, perquè depèn del pla concret que ofereixi cada proveïdor de radioenllaç i de com el tingui configurat, així que és una pregunta que cal fer explícitament abans de signar, no donar per suposada. El que sí que és una tendència bastant constant és que els enllaços de ràdio orientats a consum domèstic solen ser asimètrics, amb més capacitat de baixada que de pujada, exactament igual que passa amb els plans estàndard de Starlink. Això importa poc si l'ús és navegar, veure vídeo o fer videotrucades puntuals, on la baixada mana amb claredat. Importa molt si la teva activitat implica pujar volums grans de manera constant: còpies de seguretat automàtiques al núvol, càmeres de vigilància que graven fora de les instal·lacions, o servidors propis accessibles des de fora. En aquests casos, demana la dada de pujada per escrit, al contracte o a la fitxa del pla, abans de decidir.

Sí, i en negocis on quedar-se sense connexió té un cost real —una botiga amb TPV, un despatx amb trucades constants, qualsevol activitat que no pot aturar-se— és una de les combinacions més sòlides que existeixen precisament perquè els dos fallen per causes diferents. Es munta amb un router de doble WAN configurat per fer servir el radioenllaç com a línia principal, aprofitant la seva millor latència, i commutar automàticament a Starlink tan bon punt detecta que la principal ha caigut. La raó per la qual funciona tan bé com a respatller mutu és que no comparteixen ni infraestructura ni causes de fallada: una avaria al repetidor del proveïdor local, un tall elèctric al seu equip, o un problema a la fibra que porta fins a aquell punt no afecten en absolut l'antena Starlink, que rep el senyal directament de l'espai. És la mateixa lògica que portaria a combinar fibra i Starlink, aplicada aquí amb el radioenllaç en el paper principal.

És un risc real i cal tenir-lo en compte amb honestedat, perquè molts d'aquests proveïdors són empreses petites, de vegades d'una sola persona, que donen un servei excel·lent mentre existeixen però que no tenen al darrere l'estructura d'una gran operadora. Abans de contractar, pregunta quants anys porta funcionant, a quants clients dona servei a la zona i si té algun tipus de respatller o successió pensada per al negoci. Un proveïdor amb una dècada de trajectòria i diversos centenars de clients a la comarca dona més garanties que un que va començar l'any passat amb una antena a la seva pròpia teulada. Amb Starlink el risc és diferent però també existeix: no hi ha cap proveïdor local que conegui la teva instal·lació ni a qui puguis trucar quan alguna cosa falla, només un sistema de tiquets. Cap de les dues opcions és immune a desaparèixer o a fallar; el que canvia és a qui pots trucar mentre tant.