Satèl·lit normal
o Starlink?

L'altura de l'òrbita, i d'aquí surt tota la resta. Un satèl·lit geoestacionari és a uns 35.800 km sobre l'equador; els de Starlink orbiten a uns 550 km, molt més a prop de la Terra. Com que el senyal ha de pujar i baixar dues vegades, anada i tornada, amb el geoestacionari aquest recorregut suma de l'ordre de 143.000 km, mentre que amb Starlink són uns 2.200 km. Aquesta diferència de distància és la que determina el retard de cadascun: prop de mig segon en un cas, mil·lisegons en l'altre. No és una qüestió de quin operador ofereix millor tecnologia ni de quina tarifa es contracta: és geometria orbital pura, i no es pot compensar amb equips millors a terra. Abans de fixar-te en el preu o en la cobertura, mira quin tipus de satèl·lit hi ha darrere de cada oferta, perquè aquesta altura condiciona tot el que podràs fer amb la connexió després.

A la pràctica, malament, i convé saber-ho abans de contractar si l'ús principal serà el teletreball. Amb gairebé mig segon de retard a cada intercanvi, la conversa es trepitja constantment: parles, l'altra persona no ho rep a temps, creu que has acabat i respon, i el resultat són interrupcions contínues que cap aplicació de videotrucada gestiona bé, per bona que sigui la teva càmera o el teu micròfon. El programari interpreta aquest retard com una xarxa inestable i redueix la qualitat d'imatge per compensar, cosa que empitjora encara més l'experiència. Per navegar, llegir correu, descarregar arxius o veure vídeo diferit sí que serveix sense problema, perquè aquests usos no depenen d'una resposta immediata. Amb Starlink, en tenir molt menys retard, les videotrucades funcionen amb normalitat. Si la teva activitat depèn de reunions per vídeo, aquesta diferència sola ja hauria d'inclinar la decisió.

Sí, tots dos, perquè qualsevol enllaç per satèl·lit travessa l'atmosfera i una tempesta intensa absorbeix i dispersa part del senyal, cosa que es nota com a talls o velocitat reduïda mentre dura l'episodi. No hi ha antena que se'n lliuri del tot. La diferència pràctica és com es gestiona: l'antena de Starlink està dissenyada per reorientar-se sola si detecta que el senyal empitjora, porta calefactor integrat per fondre la neu que s'hi acumula, i el problema sol durar el que dura la tempesta, res més. Al satèl·lit tradicional, si el punt exacte del cel al qual apunta el plat queda afectat per pluja intensa o núvols molt carregats, l'efecte pot notar-se igual de fort, amb l'afegit que el plat no es reorienta sol si alguna cosa canvia. En qualsevol cas, un ruixat puntual no té res a veure amb el problema estructural de la latència, que hi és cada dia, plogui o no.

No, i és de les preguntes que més ens fan qui ja té una instal·lació prèvia. Són tecnologies incompatibles per disseny: una parabòlica de satèl·lit tradicional és un plat fix que s'apunta una sola vegada, amb molta precisió, cap a un punt exacte del cel que no es mou perquè el satèl·lit geoestacionari tampoc no es mou. L'antena de Starlink és plana, electrònica, i va canviant de satèl·lit diverses vegades per minut a mesura que creuen el cel, així que necessita poder reorientar el feix constantment, cosa que un plat parabòlic no pot fer. No hi ha adaptador ni configuració que salvi aquesta diferència: el plat vell no serveix i cal substituir-lo sencer. El que sí que s'aprofita gairebé sempre és la part d'obra ja feta, el màstil o suport on anava muntat i el pas de cable fins dins de l'habitatge, que sol ser la part més laboriosa de qualsevol instal·lació nova.

Diferent, no millor, i confondre'n una amb l'altra porta a decisions errònies abans d'instal·lar res. El satèl·lit tradicional necessita una línia completament despejada cap a un únic punt fix del cel, orientat cap al sud a la península, sense cap obstacle entre el plat i aquest punt: un arbre o un edifici que el tapi inutilitza tota la connexió. Starlink necessita una cosa diferent, un con ampli de cel despejat per damunt de l'antena, perquè va canviant de satèl·lit constantment a mesura que creuen el cel en direccions diferents, no només cap al sud. Això vol dir que una teulada amb vistes perfectes al sud però envoltada d'arbres en altres direccions pot ser ideal per al satèl·lit tradicional i inservible per a Starlink, i a l'inrevés. La comprovació sempre cal fer-la in situ, dret al lloc exacte on anirà l'antena, no a ull des d'una fotografia o des del terra del jardí.

Sol tenir-lo, gairebé sempre en forma de quota de dades mensual o d'una política d'ús raonable que redueix la velocitat de manera dràstica un cop la superes, encara que segueixis pagant la mateixa quota. És una de les queixes més repetides de qui ve d'un satèl·lit tradicional: la connexió funciona bé els primers dies del mes i després s'arrossega la resta, just quan més falta fa. No és una fallada tècnica, és una condició comercial d'aquesta modalitat de servei, i sol estar a la lletra petita del contracte en lloc de al titular de l'oferta. Com que aquestes condicions canvien entre operadors i amb el temps, el que importa no és memoritzar una xifra concreta, sinó comprovar sempre el límit exacte i què passa en superar-lo abans de signar, sigui l'oferta de satèl·lit tradicional, de Starlink o de qualsevol altre proveïdor d'internet.

No és tan radical: encara té sentit en tres situacions concretes. La primera és quan la ubicació no té el con de cel despejat que Starlink necessita, per exemple entre muntanyes molt tancades, però sí que conserva una línia neta cap al punt fix del sud que demana el satèl·lit tradicional. La segona és quan ja hi ha una instal·lació funcionant, l'ús que se li dóna és bàsic, correu i navegació poc exigent, i canviar-la no compensa el cost ni la molèstia. La tercera són serveis de dades molt específics i de baix volum per als quals el retard no importa, com certs sistemes de telemetria. Fora d'aquests tres casos, per a l'ús general d'un habitatge o un negoci, amb teletreball, videotrucades o diversos dispositius connectats alhora, Starlink és en una altra categoria de rendiment i la diferència es nota des del primer dia d'ús.

Depèn del que fas amb la connexió, no de quant de temps fa que tens satèl·lit tradicional. Si fas videotrucades amb regularitat, teletreballes amb aplicacions que necessiten resposta ràpida o fas servir escriptori remot per connectar-te a un ordinador de l'oficina, el salt es nota des del primer dia: són usos que amb el retard del geoestacionari senzillament no funcionen bé, i amb Starlink passen a funcionar amb normalitat. Si el teu ús és més lleuger, navegar, correu, algun vídeo diferit, la millora existeix igualment perquè el retard baixa molt, però es nota menys en el dia a dia i llavors sí que entra en joc valorar si el canvi compensa davant de mantenir el que ja tens funcionant. El més pràctic és fer aquest càlcul mirant el teu ús real de la connexió durant una setmana normal, no el que creus que fas.