NAS o núvol
per a les còpies?

Cap dels dos guanya en abstracte: la pregunta correcta és contra quin risc t'exposes tu, no en general. Si el teu punt feble és l'error humà —una carpeta esborrada, una versió sobreescrita— un NAS amb historial de versions et retorna el fitxer en segons perquè no surt de la teva xarxa. Si el teu punt feble és l'edifici sencer —robatori, incendi, aigua, o un ransomware que recorre tota l'oficina— només el que és fora et salva, i això és el núvol. La majoria de negocis té els dos riscos alhora, així que la resposta honesta no és «un és millor», és «tots dos, amb papers diferents»: el NAS com a primera línia ràpida, el núvol com a xarxa de fons quan falla alguna cosa més gran que un disc. Decideix mirant quin escenari ja t'ha passat, o quin et preocupa de debò, no comparant fitxes tècniques.

No, i val la pena separar-ho de l'anterior perquè no parla d'on és la còpia sinó de com es comporten els discos entre ells. Un NAS en mirall (RAID 1 o similar) escriu la mateixa dada en dos discos alhora: si un falla mecànicament, l'altre continua servint sense que notis res, i això és disponibilitat, no recuperació. El problema és que qualsevol cosa que no sigui una fallada física de disc —esborrar sense voler, sobreescriure un fitxer, un xifratge per ransomware— passa als dos discos igual de ràpid, perquè el mirall no distingeix una escriptura bona d'una dolenta. Perquè existeixi còpia real cal una versió separada en el temps: instantànies, versionat o una còpia que no s'actualitzi sola. Si el teu NAS només té mirall, tens protecció davant una avaria de maquinari i res més; la resta d'aquesta llista continua sense estar coberta.

Cap xifra fixa respon a això, perquè el que decideix el cost real no és l'etiqueta del preu sinó l'horitzó temporal i el volum que moguis. El NAS concentra la despesa al principi —l'aparell, els discos— i després només pesa l'electricitat i, cada uns quants anys, substituir un disc que comença a fallar; passat aquest desemborsament inicial, guardar més dades gairebé no encareix res. El núvol reparteix el cost en una quota que no s'acaba mai i que normalment creix amb el volum guardat, així que com més temps la mantinguis i més dades acumulis, més pesa davant el NAS. El que gairebé ningú mira és el cost de treure les dades: molts proveïdors cobren per baixar-les en una restauració gran, just el moment en què menys ganes tens de mirar la factura. Compara-ho amb el teu horitzó real —quants anys mantindràs el sistema— no amb la quota del primer mes.

Tres còpies de les teves dades, en dos suports de tecnologia diferent, amb almenys una fora de l'edifici on és l'original. El número tres compta l'original més dues còpies, perquè amb una sola còpia qualsevol fallada que hi hagi et deixa sense res; amb dues, haurien de fallar totes dues alhora, cosa molt menys probable si a més són de naturalesa diferent. El «dos suports» és el que aporta el NAS —un mitjà separat del disc de l'ordinador— i el «una fora» és el que aporta el núvol, o un disc físic que viatja a una altra adreça. Per això NAS i núvol no competeixen: cadascun resol una part diferent de la mateixa regla, i qui només en té un dels dos compleix com a molt dos terços d'ella. Tenim un article a part dedicat només a aquesta regla, amb la prova de restauració que la completa; aquí n'hi ha prou amb quedar-se amb els tres números.

Sí, i és un dels vectors més comuns precisament perquè el NAS sol estar muntat com a unitat de xarxa visible des dels mateixos equips que s'infecten. El ransomware modern, tan bon punt entra en un ordinador, no es limita a xifrar el disc local: recorre activament la xarxa buscant unitats i carpetes compartides a què aquell usuari tingui accés, i les xifra igual. Si la teva còpia viu en una carpeta que qualsevol equip de l'oficina pot escriure sense restricció, aquesta còpia està tan exposada com l'original. El que redueix el risc de debò són dues coses: permisos d'escriptura limitats a qui realment els necessita, i una capa d'instantànies o versions que el mateix programa maliciós no pugui esborrar ni sobreescriure amb un compte d'usuari normal. Sense això, un NAS ben alimentat de dades pot acabar sent el lloc on el ransomware troba més per xifrar, no menys.

Com una de les peces de la regla 3-2-1, sí, sempre que s'usi amb disciplina i no com a excusa per no fer res més. El seu avantatge és que és barat, portàtil i no depèn de cap quota ni de la teva velocitat de pujada: copies i te l'emportes. Els seus dos punts febles són els que de debò importen. Primer, si es queda endollat permanentment, deixa de ser una còpia «fora» i passa a ser una unitat més que un ransomware pot abastar igual que el NAS. Segon, sense un hàbit fix de connectar-lo, copiar i guardar-lo en un altre lloc, la còpia envelleix sense que ningú se n'adoni fins que cal i ja no serveix. Un disc extern que es connecta, s'actualitza i es guarda en una altra adreça —o es rota amb un altre que ja era fora— compleix perfectament el paper de la còpia fora del lloc, sense necessitat de núvol.

El que fixa la freqüència no és una norma general, és la quantitat de feina que estàs disposat a refer si la fallada passa just abans de la còpia següent. Un despatx que factura diàriament no es pot permetre perdre una setmana de factures; una carpeta de fotos familiars que gairebé no canvia pot viure amb una còpia mensual sense drama. El segon que decideix la freqüència és si la còpia és manual o automàtica: una tasca manual «quan me'n recordo» acaba espaiant-se sola amb el temps, mentre que una de programada manté el ritme que li posis sense dependre de ningú. Per a dades que canvien cada dia —vendes, correu, documents de feina— el raonable és una còpia automàtica diària com a mínim, i alguna cosa més freqüent si el que no et pots permetre perdre es mesura en hores. El punt de partida sempre és el mateix: mira quanta feina produeixes entre còpia i còpia, no quant espai ocupa.

Restaurant de debò, no comprovant que el procés de còpia «acaba sense error», que és el que gairebé tothom confon amb que funciona. Una tasca de còpia pot acabar en verd durant mesos mentre copia una carpeta buida, una versió antiga o un disc que es va omplir fa temps, i la interfície continuarà dient que tot va bé. La prova real té tres parts: tria un fitxer a l'atzar, no el més recent ni el més fàcil; restaura'l en un lloc diferent de l'original, per no confiar que «ja hi era»; i obre'l per comprovar que el contingut és el correcte i no una versió de fa mesos. Fes-ho amb calendari fix, no només quan alguna cosa fa mala olor, perquè la fallada silenciosa és la norma, no l'excepció, en les còpies que mai s'han provat. Si mai has fet aquest exercici, no saps si tens una còpia de seguretat o només la sensació de tenir-ne.