Formatar abans
de recuperar?

El formatatge «ràpid» no esborra les dades: esborra la taula que li diu al sistema operatiu on és cada fitxer i marca tot aquest espai com a disponible per escriure-hi. Mentre no s'escrigui res a sobre, eines especialitzades encara poden localitzar els fitxers pel seu contingut, tot i que sense la taula original costa més recuperar els noms i l'estructura de carpetes. El formatatge «complet», en canvi, sí que sobreescriu tot el disc, cosa que redueix molt les possibilitats. La diferència real no és tant en quin tipus de formatatge es va triar com en què ha passat després: cada instal·lació, cada foto desada, cada actualització baixada des d'aquell moment ocupa part de l'espai que abans tenien els teus fitxers. Per això «ràpid» no és sinònim d'inofensiu: és només el primer pas d'un procés que es torna irreversible amb l'ús normal de l'equip a partir d'aquí, no amb el formatatge en si.

Sí, i l'opció «mantenir els meus fitxers» que ofereix l'instal·lador no és tan segura com sona: necessita espai lliure per treballar, mou i reorganitza dades durant el procés, i si alguna cosa falla a mig camí el resultat pot ser pitjor que una instal·lació neta. El que determina el dany real és si el sistema i les teves dades comparteixen el mateix disc i la mateixa partició. Si tenies els documents en una unitat o partició diferent d'on viu Windows, una reinstal·lació del sistema pot no tocar-los. Si tot és al mateix disc, cosa habitual en un portàtil sense configurar a part, la instal·lació nova escriu fitxers de sistema, controladors i actualitzacions exactament a l'espai que abans ocupaven els teus documents. Abans de llançar cap «restablir aquest PC», convé comprovar quantes particions hi ha i en quina eren realment els fitxers que importen, no donar per fet que estan a salvo per marcar la casella correcta.

Depèn del tipus de fallada, no de com de bo sigui el programa. En una fallada lògica —el disc gira bé, l'equip el detecta, però el sistema de fitxers està danyat o esborrat— algunes eines gratuïtes aconsegueixen localitzar i copiar fitxers, sempre que s'executin des d'un USB d'arrencada o des d'un altre equip, mai instal·lades al disc que es vol recuperar. En una fallada mecànica —sorolls, no arrenca, es desconnecta sol— qualsevol programa que mantingui el disc llegint durant hores empitjora el desgast d'unes peces que ja estan fallant, i augmenta el risc que deixi de respondre del tot abans d'acabar. El problema és que distingir una fallada lògica d'una mecànica a simple vista, sense obrir el disc ni analitzar-lo amb equip adequat, no sempre és fiable: un disc amb una fallada mecànica incipient de vegades encara es detecta i sembla funcionar. Per això convé confirmar el tipus de fallada abans de deixar cap programa escanejant durant hores.

No. Un clic o xerric repetit és un símptoma mecànic, gairebé sempre del capçal que llegeix els plats del disc, i formatar és una operació purament lògica: no toca ni repara cap peça física. L'únic que aconsegueix és forçar el disc a completar més operacions de lectura i escriptura mentre ja està fallant, cosa que augmenta el risc que el capçal arribi a ratllar la superfície del plat i converteixi una fallada mecànica recuperable en una que ja no ho és. Cada intent d'arrencada, cada «a veure si formatant s'arregla», és un altre cicle d'encesa sobre una peça danyada. El correcte davant un soroll mecànic és apagar l'equip tan bon punt es detecta el símptoma, no tornar-lo a encendre «per comprovar si continua igual», i portar-lo perquè l'obrin en condicions controlades si cal accedir als plats. El temps que passa entre el primer soroll i l'apagada és, en aquests casos, el factor que més pesa en el resultat final.

Sí, i és la forma correcta de treballar sobre un disc que falla sense arriscar l'original, però no és el mateix que copiar carpetes amb l'explorador de fitxers. Un clon de debò és una imatge sector a sector, que copia també l'espai marcat com a lliure i les restes de fitxers que hi puguin quedar, no només el que el sistema operatiu veu com a fitxers actius. L'original es guarda sense tornar-lo a tocar, i tota la feina de recuperació, proves de programari incloses, es fa sobre la còpia. Les eines de còpia domèstiques solen fallar precisament en els discos que més ho necessiten: si troben un sector danyat, moltes s'aturen o el salten sense avisar, i deixen una imatge incompleta. Un equip amb el maquinari adequat pot insistir en aquells sectors d'una altra manera i treure'n més del que aconsegueix una còpia estàndard. Per això clonar a casa amb una eina gratuïta dona una falsa sensació de seguretat si el disc ja té fallades.

De vegades sí, i el que més hi influeix és el que ha passat en aquesta hora, no el temps en si. Si no has instal·lat res, no has desat fitxers nous ni has deixat que el sistema faci actualitzacions automàtiques, bona part del contingut pot continuar físicament al disc esperant que es localitzi. Hi ha una diferència important segons el tipus de disc: en un disc mecànic tradicional, les dades formatades poden quedar intactes bastant de temps si no s'escriu a sobre. En una unitat d'estat sòlid, molts sistemes executen automàticament una operació anomenada TRIM que esborra a nivell físic els blocs marcats com a lliures poc després del formatatge, cosa que redueix molt més ràpid el que queda disponible, de vegades en minuts. Apaga l'equip ara, no l'encenguis «per comprovar si queda alguna cosa» tu mateix, i porta'l així: cada arrencada addicional és una oportunitat més perquè el sistema escrigui a sobre sense que te n'adonis.

No l'executis si la teva prioritat és recuperar dades. CHKDSK i les eines de «reparar unitat» de Windows estan pensades per deixar el disc funcionant de nou com a unitat de sistema, no per preservar el que hi ha a dins: reescriuen les taules de fitxers, reubiquen o marquen com a danyats els sectors que no poden llegir, i en el procés poden sobreescriure precisament les restes dels fitxers que es volien recuperar. És una eina de manteniment, no de recuperació, i les dues coses persegueixen objectius oposats quan el disc ja té dades importants en joc. Si Windows suggereix reparar-lo automàticament en arrencar, cal rebutjar aquesta opció fins a saber si cal recuperar alguna cosa d'aquest disc. L'única situació en què té sentit deixar que un disc es repari sol és quan ja s'ha comprovat que no hi havia res valuós a perdre, o quan ja existeix una còpia completa i verificada en un altre lloc.

El primer és escoltar el disc uns segons abans de tocar cap tecla: si fa clics, xerrics o arrenca i es para en bucle, és un problema mecànic i no hi ha cap pantalla de reparació que ho resolgui; apaga'l i no insisteixis. Si el disc sona normal i simplement Windows no carrega, és més probable que sigui una fallada lògica del sistema de fitxers, que sovint es pot diagnosticar i en alguns casos recuperar sense escriure res al disc, mirant-lo des de fora amb un altre equip. La pantalla blava o negra que ofereix «reparar», «restablir» o «reinstal·lar» no distingeix entre aquests dos casos i no sap si hi ha dades sense còpia al darrere: simplement executa l'opció que es triï. Abans de prémer cap d'aquests botons, una trucada curta descrivint el símptoma exacte —si sona o no, en quin punt s'atura l'arrencada— sol bastar per saber quin camí no podràs desfer després.