12 botigues,
un sol tauler.

No, i de fet intentar-ho sol sortir pitjor. El normal és fixar primer l'estàndard —quin model de càmera, de gravador i de router es farà servir a totes les botigues a partir d'ara— i aplicar-lo a les botigues que obren de noves o que ja tocava renovar per avaria o fi de vida de l'equip. La resta de la cadena es va migrant per tandes, prioritzant les botigues amb el sistema més vell, fins a cobrir tota la xarxa en un termini raonable en lloc d'aturar l'activitat de tots els locals alhora. El que sí que convé evitar mentre dura la migració és continuar sumant sistemes diferents: si una botiga necessita canviar el gravador aquest mes, és el moment d'instal·lar ja l'estàndard nou i no un tercer model que caldrà substituir un altre cop. Cada excepció que s'afegeix durant la transició és un sistema més a mantenir després.

Sí, amb accés identificat per usuari i a través d'un túnel xifrat fins a cada botiga, no obrint el gravador directament a internet. El que no s'ha de fer mai és la solució ràpida de donar d'alta el gravador amb una adreça pública i un port obert: és la manera més senzilla d'aconseguir veure les càmeres des del mòbil, però també la manera més habitual d'acabar amb aquestes mateixes càmeres llistades en un cercador de dispositius exposats a internet, accessibles per a qualsevol. El model que funciona en retail és gravar en local i mirar en central: cada botiga guarda el seu propi vídeo al seu propi gravador, i una connexió xifrada permet consultar-lo des de fora sense exposar res a la xarxa pública. Així, si una botiga es queda sense internet una estona, continua gravant igualment. Quina diferència hi ha entre dependre del gravador local o d'un núvol s'explica a gravador NVR o núvol.

Obligatori com a tal no hi ha cap norma que ho digui amb aquest nom, però barrejar-lo amb la xarxa del terminal de cobrament és assumir un risc que no compensa el que s'estalvia en no separar-lo. Qualsevol dispositiu d'un client connectat a la mateixa xarxa que el TPV és, a la pràctica, un punt d'entrada potencial cap al sistema de pagament, i això no depèn que el client tingui males intencions: n'hi ha prou amb un mòbil amb programari maliciós sense que el seu propietari ho sàpiga. Separar-lo amb un portal captiu —la pantalla de benvinguda que demana acceptar condicions abans de navegar— costa poc de muntar sobre la xarxa que ja hi ha a cada botiga. A més, fer-ho bé té un avantatge afegit que no és de seguretat: dona dades reals d'afluència, quanta gent entra i en quines franges. La connexió de cada botiga i quanta capacitat cal per separar bé les dues xarxes s'explica a fibra i xarxes.

Un mes com a màxim amb caràcter general, i només es conserven més temps gravacions concretes que documentin un fet ja denunciat, no l'arxiu complet del mes per si de cas. Guardar-ne més del necessari no és ser més prudent ni dona més protecció legal: és just al contrari, perquè conservar gravacions sense un motiu concret incompleix el principi de conservació mínima que regeix la videovigilància. En una cadena de diverses botigues aquest termini ha de ser el mateix a totes, amb el mateix procediment d'esborrat automàtic configurat a cada gravador, perquè criteris diferents per botiga són riscos diferents. També cal un cartell informatiu visible a cada botiga i un únic responsable a la central capaç d'atendre una sol·licitud d'accés a les imatges, amb el mateix procediment a totes. Quant de temps convé guardar segons el tipus de negoci s'explica a quant de temps guardar les gravacions.

El primer és triar un model únic, o com a molt dos segons la mida del local, i fer-lo servir a totes les botigues de la cadena sense excepcions: això abarateix el manteniment perquè el tècnic que atén una incidència ja coneix l'equip, i permet tenir recanvis comuns en lloc d'un estoc diferent per botiga. Dins d'aquesta elecció, la disjuntiva habitual és càmera per wifi contra càmera amb cable de xarxa i alimentació per PoE. En un local comercial amb molts dispositius wifi de clients connectats alhora —justament l'escenari d'una botiga amb portal captiu—, la interferència i la congestió del wifi fan que el PoE sigui l'opció més fiable, perquè no competeix pel mateix ample de banda sense fils. El PoE també simplifica la instal·lació a botigues noves, perquè un sol cable porta dades i alimentació. La comparació completa és a càmeres wifi o PoE.

Sí, sempre, i cal fer-ho abans que la càmera comenci a gravar, no després d'haver-la instal·lat. Informar prèviament no és un tràmit opcional que es pugui deixar per més endavant: és un requisit perquè aquesta gravació es pugui fer servir legítimament, per exemple si algun dia cal com a prova davant d'un incident. La forma habitual de complir-ho és un cartell visible a cada zona gravada més una comunicació escrita a l'equip, explicant quines zones estan cobertes i amb quina finalitat, que en una botiga sol ser la seguretat del local i la prevenció de pèrdues, no la supervisió constant de cada empleat. Amb diverses botigues convé que aquest avís sigui idèntic a totes, redactat una sola vegada per la central en lloc d'improvisat botiga a botiga. Quines zones es poden gravar i com informar correctament l'equip s'explica amb detall a càmeres a empleats: què diu la llei.