SSD o disc dur:
val la pena?

Obre l'Administrador de tasques mentre l'equip fa alguna cosa normal, com arrencar o obrir un programa: si la columna de disc es posa al 100% amb la CPU tranquil·la, aquest coll d'ampolla és la firma d'un disc mecànic, perquè un SSD gairebé mai arriba a aquest percentatge tret que estigui copiant fitxers molt grans. Una altra pista sense obrir res: el disc mecànic fa un soroll de fons, un tecleig suau en llegir i escriure, que un SSD no produeix perquè no té peces mòbils. Si l'equip té més de sis o set anys i ningú recorda haver-li tocat el disc, la probabilitat que encara sigui mecànic és alta, perquè els fabricants l'instal·laven per defecte en aquella època. La manera més fiable és mirar el model del disc a la informació del sistema i buscar-lo: el mateix nom sol indicar si és un disc dur o una unitat d'estat sòlid.

Es nota sobretot en tot allò que implica esperar que el sistema llegeixi o escrigui molts fitxers petits: encendre l'equip, obrir un programa per primer cop, que el correu acabi de carregar, copiar una carpeta amb documents. Aquí el salt és enorme perquè és justament el tipus de feina en què un disc mecànic perd més temps movent el capçal. El que no canvia igual és tot el que depèn del processador o de la memòria: renderitzar un vídeo, moure un full de càlcul enorme amb fórmules complexes o jugar a alguna cosa exigent gràficament millora una mica, perquè ja no hi ha esperes de disc pel mig, però no es transforma. Un SSD no converteix un processador de fa més d'una dècada en un d'actual: el que fa és treure l'espera afegida per sobre d'aquest processador, i aquesta espera solia ser la part més visible i més frustrant d'usar l'equip cada dia.

No és obligatori. El normal és clonar el sistema operatiu tal com és, amb els seus programes i configuracions, a l'SSD nou, i després arrencar des d'allà en lloc del disc vell: l'equip continua igual per dins, només canvia la peça que el frenava. Abans de clonar convé fer una còpia de seguretat a part dels documents importants, perquè qualsevol procés que toca el disc d'origen té un risc petit però real, i aquesta còpia és la xarxa de seguretat. Reinstal·lar de zero és més net quan el sistema porta anys acumulant programes que ja no s'usen, arrencades automàtiques innecessàries o restes d'instal·lacions fallides, però implica tornar a configurar-ho tot i reinstal·lar cada aplicació una per una. Si el sistema funciona raonablement bé a banda de la lentitud del disc, clonar sol ser l'opció que retorna l'equip usable en menys temps i sense perdre res del que ja tenies configurat.

Aleshores el disc no és el teu problema, i canviar-lo per un altre SSD no es notarà. Quan un equip amb SSD va lent, les causes habituals són unes altres: poca memòria RAM per al que se li demana, massa programes que arrenquen sols amb el sistema, actualitzacions de Windows a mitges instal·lades que deixen l'equip treballant en segon pla, o algun procés de malware consumint recursos sense que es vegi. Cap d'aquestes coses s'arregla comprant maquinari nou. El més rendible és revisar primer quanta memòria hi ha instal·lada i quanta demana el que uses cada dia, mirar què arrenca automàticament i desactivar el que no cal, deixar que les actualitzacions pendents acabin del tot, i passar una anàlisi de malware seriosa. Només després de descartar aquestes quatre coses té sentit plantejar-se comprar alguna cosa, i per aleshores sol quedar clar si el coll d'ampolla real és la memòria, no l'emmagatzematge.

Les dades primer, sempre. Un clic o un xerric en un disc mecànic és un símptoma de fallada física imminent, no de lentitud, i clonar un disc que està fallant l'obliga a llegir-se sencer de dalt a baix, que és exactament l'esforç que pot acabar de trencar-lo abans d'acabar. El correcte és apagar l'equip tan bon punt es detecta aquest soroll i no tornar-lo a encendre per provar o per «fer una última còpia ràpida», perquè cada arrencada addicional redueix les opcions de recuperació. Si a dins hi ha dades que importen i no existeix una còpia recent en un altre lloc, aquest és el moment de plantejar-se una recuperació professional abans de tocar res més, no de comprar un SSD. L'SSD nou resol la lentitud del dia a dia un cop l'equip està sa; no ajuda gens a recuperar el que hi ha dins d'un disc que està fallant físicament, i barrejar els dos passos és l'error habitual.

Depèn de quina connexió porti la placa base o el portàtil, no de quina sigui millor en abstracte. Un equip antic, d'abans que les ranures NVMe fossin habituals, gairebé sempre només admet SATA, que continua sent un salt enorme respecte a un disc mecànic encara que no sigui la connexió més ràpida del mercat actual. Un equip una mica més recent pot tenir una ranura M.2 amb NVMe, més ràpida en xifres, però aquesta diferència es nota molt menys en l'ús diari que el salt de mecànic a qualsevol dels dos, perquè el coll d'ampolla real ja ha desaparegut. Abans de comprar, comprova les especificacions exactes del model de l'equip o obre'l amb cura per veure quin connector té lliure, perquè instal·lar alguna cosa que la placa no admet és diners perduts. Si tens dubtes sobre quin format porta el teu equip, és preferible confirmar-ho abans de demanar res.

Com a mínim, el que ocupa avui el teu sistema i els teus programes més un marge lliure generós, perquè un disc d'estat sòlid que s'omple fins a la vora perd part de la seva velocitat i també dura menys, ja que necessita espai lliure per reorganitzar internament les dades que escriu i esborra. Calcula sumant l'espai que ocupa el sistema operatiu, els programes que uses i els documents que guardes localment, i afegeix un marge ampli pensant en el que aniràs acumulant durant el proper any, no només en el que hi ha avui. Si guardes fotos, vídeos o projectes pesants, convé pensar si aquests arxius poden viure en un altre lloc, com una còpia externa o al núvol, per no necessitar un SSD enorme només per emmagatzematge passiu. Comprar de menys obliga a repetir el canvi abans d'hora; comprar de més gairebé mai es lamenta, encara que costi una mica més d'entrada.

Depèn de quina altra peça limiti l'equip a banda del disc. Si la placa base admet ampliar la memòria i el processador encara serveix per al que necessites avui, l'SSD pot deixar l'equip còmode durant força temps més, perquè treu la part més molesta de la lentitud sense tocar res més. Si el processador ja es queda curt per al més bàsic o la placa no admet més memòria de la que té, l'SSD ajuda, però és un allargament temporal: es nota millor durant un temps i després torna a aparèixer la sensació de lentitud, aquest cop sense que quedi cap peça barata per canviar. La manera de saber-ho és mirar què limita realment l'ús diari de l'equip, no només el disc, abans de decidir. Si no ho tens clar, és millor que algú ho revisi i et digui amb franquesa si el salt val la pena en el teu cas concret o si els diners rendeixen més en un equip nou.